Recentment -no sé reconèixer ben bé per quin motiu concret- he tingut diverses converses en les què he debatut sobre els patis d’escola. Moltes de les persones amb qui conversava reconeixien que, en l’experiència pròpia o en la de les seves filles, fills, nebodes o cosins, és el futbol el joc per excel·lència durant l’esbarjo, el que ocupa, també, la major part de l’espai. De fet, a mi em passava exactament el mateix. El futbol, l’esport predilecte del món masculí, predomina a l’hora del pati. Mentrestant, la resta s’està en un racó fent la seva i, amb una mica de sort, no reben una pilotada al cap.
Més enllà de criminalitzar el futbol (fet pel qual no tinc cap interès), em semblava que aquest debat m’era útil com a metàfora per expressar la voluntat transformadora del feminisme.
QUI JUGA
Aquesta no és una qüestió menor. No cal fixar-s’hi amb massa deteniment per copsar que, gairebé sempre, qui juga són els nens. Així, hi ha una bretxa entre nenes i nens: mateixes ganes de jugar però menor o major espai per fer-ho respectivament. Us sona? Exacte, passa el mateix amb els salaris. També amb l’accès als espais directius i de presa de decisions. Mateixes capacitats, mateixa formació, mateixa responsabilitat, fins i tot, però el resultat és desigual: per les dones, precarització, pels homes…sovint també, però en menor mesura. Per fixar-nos només en algunes dades: segons l’Observatori de treball i model productiu, el 69,2% dels càrrecs directius catalans estan ocupats per homes. Al mateix temps, el risc de pobresa de les dones treballadores es troba fins a 11 punts per sobre que el dels homes treballadors.
QUI NO JUGA
Però també hem de fixar-nos en qui no juga. És aleshores quan ens trobem que tots aquells nens i nenes que han decidit sortir-se del rol prototípic, massa sovint, són penalitzats. Quan les nenes juguem a futbol o bé no ens la passen o bé només som part de l’equip en la mesura que demostrem el nostre talent diferencial. Paral·lelament, els nens que rebutgen el futbol són, sovint, relegats i estigmatitzats pel simple fet de preferir, per exemple, jugar al pica-paret. Això torna a ser extrpolable a altres situacions socials quotidianes. Fixem-nos, per exemple, en la divisió sexual del treball. La divisió sexual del treball ens explica que l’accés a certs sectors laborals ve determinat pels rols de gènere que s’atorguen a dones i homes respectivament. Segons aquesta norma social, les dones hauran de fer molts mèrits per poder accedir i, sobretot, ser reconegudes com a bones i plenament capaces enginyeres, paletes, astronautes, físiques o presidentes de la Generalitat. Més dificultats encara tindran les dones negres, pobres, islàmiques, lesbianes, les trans o les gitanes. I és que un dels grans reptes que afrontem avui és el de tenir en compte la pluralitat de que és ésser dones: ser dones té a veure amb la classe, la raça, l’adscripció ètnica, espiritual o la identitat sexual i de gènere, per enumerar-ne només algunes. El feminisme que analitza i comprèn les interseccionalitats és el que fa un pas més i reclama ja no la igualtat sinó l’equitat. El que comença a aspirar la verdadera transformació social.
QUI NO ENS PASSA LA PILOTA
Hi haurà resistències al canvi. La presència de nenes al camp de futbol (a.k.a pati) no agradarà a més d’un i, com comentava, no ens passaran la pilota. Divertir-nos a l’hora del pati, però, és responsabilitat de totes i tots. Per tant, serà fonamental, per una banda, teixir aliances amb la resta de jugadores i companyes de classe per fer saltar l’alerta quan no comptin amb nosaltres. Però no n’hi haurà prou amb això. Els nens hauran d’aprendre que l’espai és de totes, que el futbol també pot ser un joc de nenes i que, si fins ara tenien el privilegi de jugar-hi sols -i de posar les seves normes-, ara hauran de comptar amb nosaltres, que hi tenim tot el dret. I, ei!, pobre del que no faci res davant d’aquest monopoli de la pilota i no avisi al company de que aquesta no és manera de jugar. Exacte: hauran d’aprendre, en definitiva, a no encobrir-se, a no ser còmplices d’aquest abús de poder.
QUI HA DECIDIT CANVIAR-HO TOT
Les dones no hem d’optar, simplement, a poder compartir, en igualtat de condicions, l’espai masculinitzat o, per seguir amb la metàfora, jugar a futbol a l’hora del pati. No ens ha de ser suficient. Nosaltres, les dones, hem adquirit una experiència pròpia en els nostres espais; espais que han estat relegats sovint a aquell racó del pati tan petit i resguardat, sí, però que són nostres i que, tot i no reconeguts i invisibilitzats, són valuosos. Hem cuidat, hem criat, hem estat confidents en l’espai privat. I el feminisme és la porta oberta. És allò personal que es fa polític. És aquell joc de nenes que ningú havia considerat un joc i que ara forma part del pati, el transforma i el converteix en un espai per totes. Un espai lliure i digne per totes. Un espai segur.
Aquesta és la jugada mestra.
Júlia Vigó i Pascual
2a a la llista de Guanyem Sitges i membre del col·lectiu feminista ‘No em toquis la Tecla’
Sitges, a 17 d’abril de 2019