Sobirania municipal: Capacitat que té un municipi per endegar aquelles polítiques que donin resposta a les demandes de la seva ciutadania.
Aquesta definició no la trobareu a cap diccionari o enciclopèdia i, de ben segur, Pompeu Fabra no la va imaginar i plasmar en cap dels seus estudis lingüístics. De fet, és una definició de creació pròpia fruit de l’experiència viscuda dins de la política municipal.
Malauradament, però, aquesta definició ha agafat forma no per trobar la sobirania municipal a cada racó de l’Ajuntament sinó per la seva absència. I és que malauradament no corren bons temps per la sobirania municipal. Ja podem omplir pàgines de diari, minuts de ràdio i de televisió discutint sobre la sobirania nacional, energètica o alimentària. La més mal parada sempre n’és la sobirania municipal. I ho és perquè hi ha molts actors que la volen sotmesa i sota control.
Per exemple, si heu seguit alguna vegada un Ple municipal, segur que heu pogut sentir expressions com «Llei Montoro» o «LRSAL». Totes dues expressions fan referència al principal mecanisme que té l’Estat Espanyol per vigilar i supervisar l’administració local i assegurar que no actuï en plena llibertat, fiscalitzant els seus comptes i autoritzant o no les seves inversions.
És a dir, tenim un Estat central que controla de prop el que fa o deixa de fer un municipi, però aquesta vigilància administrativa no és l’únic mecanisme que existeix: hi podem afegir la lògica econòmica (la capitalista, evidentment).
Amb el terme «lògica econòmica» fem referència als càlculs que s’utilitzen per analitzar un servei públic, posant per davant la seva viabilitat econòmica i relegant en un segon lloc l’anàlisi més qualitatiu. Així, podem acabar trobant-nos el cas d’un servei públic que acabi sent eliminat o passi a ser gestionat per una empresa privada perquè no «surt a compte» a l’Ajuntament.
Amb la combinació de les dues lògiques s’ha tendit des de fa anys a externalitzar la gestió de serveis públics o a la seva gestió seguint criteris econòmics. Això ha posat per davant el guany (o l’estalvi) econòmic enfront dels drets de la ciutadania o la justícia social.
A Sitges no són pocs els serveis municipals que estan gestionats per empreses privades: llars d’infants, serveis de recollida i gestió de residus, servei d’aigües, piscina municipal, enllumenat públic… I la majoria d’ells han centrat en algun moment o altre de la legislatura un bon grapat de crítiques, incidències o incompliments.
Entre el control del ministre Montoro i el mercat d’Adam Smith, ens cal més Antonio Gramsci i la seva sentència més coneguda: Qui vol el fi, vol els mitjans.
La municipalització de serveis fins ara externalitzats és només una de les vies que té la ciutadania i l’administració local per recuperar i exercir la sobirania municipal però no és l’única.
Amb la “simple” municipalització d’un servei públic no en tenim prou per assegurar una correcta recuperació de la sobirania municipal sinó que cal construir altres mecanismes com auditories periòdiques, programes especials per fer el seguiment del funcionament del servei, rendició de comptes davant la ciutadania…
Així doncs, per aconseguir posar en pràctica la sobirania municipal (el fi), ens calen posar en pràctica tots els mitjans i totes les eines que un ajuntament té a la seva disposició. Fins i tot, en temps com els que corren, necessitem d’un extra en voluntat, convicció i inventiva; ens cal una altra sobirania, la sobirania popular.
Pol Vigó i Pascual
6é a la llista de Guanyem Sitges i actual regidor municipal per la CUP Sitges.
Sitges, a 23 de maig de 2019