Per Montserrat Esquerda i Bosch
I jo que em pensava que el festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges començava a l’octubre, i ara resulta que aquest estiu han començat les projeccions abans d’hora, i algú que sembla no ha vist mai cap pel·lícula del festival, i això que ja han celebrat els cinquanta anys, o que acaba de baixar de la figuera, ens n’ha explicat una de franc a les pàgines de l’Eco, i no s’ha estalviat cap detall.
La pel·lícula està ambientada en un dels carrers més transitats del poble a partir de les dotze de la nit, esclar. Com tantes coses a Sitges, des de fa una eternitat, passen a partir de les dotze campanades. Primer al Prado i al Retiro, després al carrer Primer de maig, dit popularment del Pecat, al de Sant Bonaventura i darrerament al de Bonaire. Esclar que a Sitges això no és novetat, ni a tantes capitals de món ni al poble més petit del far west.
El guió és molt dolent, per això fa por. Ple d’errades i incongruències. Es fa circular el protagonista pel mig del poble, amb moto, de nit, sense llum… dalt de la moto, amb el motor engegat i el casc posat, resulta que pot escoltar comentaris que es fan enmig d’una gernació… teòricament ambientada en el Sitges de 2019 però el protagonista no sap que el carrer de Bonaire s’omple de gom a gom gairebé totes les nits d’estiu des de fa més de deu anys… que la moda ha canviat i també les formes de lligar… això sí, té una imaginació immensa i ja es pensa que passar pel mig a risc de caure li pot suposar un ensurt d’aquells que segons ell fan mal… doncs noi, si no vols pols, no vagis a l’era, que deia la padrina.
El més increïble és que ens vol fer creure que a Sitges estan passant coses mai vistes fins ara. Aquest senyor, o és un cínic, o ha viscut en una bombolla des de fa cinquanta anys. O és que fins ara no veia allò que no li interessava veure? No entenc per què ara es recorda del col·lectiu que ha donat més fama al poble, més negoci i potser menys problemes. Posats a fer jo li recordaria la màfia establerta a Sitges, els traficants, els blanquejadors de diners, els infractors de les ordenances, els incívics… També és curiós que se’n recordi ara que fa quatre dies que tenim nou govern municipal. Ara, després de deu anys o més de tenir el carrer ocupat, després de deu edicions de la Gay Pride… després de vuit anys de govern convergent sense dir res de res. Tot plegat d’un oportunisme que fa pena.
I és que el pitjor és el paràgraf final, “de traca i mocaor” que diuen els valencians. Però és que, a més a més, pensar a “accelerar i peti qui peti”, com els terroristes de la Rambla, això és una mostra de violència gratuïta, d’homofòbia amb totes les lletres. Prou de manipulació interessada de la realitat. No fotem. Això ja sembla una sessió del tribunal suprem. Ves que no tornin els fantasmes de 1996 i la policia a l’espigó.
Que la por no ens faci perdre la llibertat, deia en Dani Mateo en una entrevista denunciant l’assetjament i la persecució judicial que està patint. La llibertat, tan preuada, tan difícilment aconseguida, tan fàcil de segrestar, cada dia en tenim mostres. No senyor, malgrat que vostè pugui tenir totes les pors i els prejudicis del món, i són molt respectables, el que no pot fer és començar denunciant una manera de fer –ho denunciaria igualment si fossin heteros?— i acabar posant llenya al foc. No és amb violència i odi que es lluita contra allò que no agrada, provoca o violenta. M’agradaria saber quantes vegades a Sitges es fa ús del dret d’admissió com a mesura de protesta. Ho dic per ser una mica coherent entre el que es diu i el que es fa.
Així no. Mai més. Ens ho recorda cada dia el triangle rosa del passeig Marítim.
Montserrat Esquerda i Bosch
Sitges, a 23 de juliol de 2019