Per Manel Lázaro
En les darreres dècades ha sorgit una nova tesi en salut pública anomenada “One Health”, la qual posa de manifest com la salut de les persones, dels animals i dels ecosistemes són interdependents i és necessari treballar de forma interdisciplinària i transversal en el desenvolupament de polítiques públiques de salut.
Tot i que el sentit comú i la nostra pròpia història han permès que sigui àmpliament conegut que el que mengem, respirem o ens envolta té un impacte en la nostra salut, el concepte “One Health” va més enllà, i evidencia que l’impacte humà en el medi natural té un efecte sobre les dinàmiques i la salut dels animals que ens acabarà repercutint de nou en la nostra salut.
De fet, això últim ho hem pogut viure en els darrers anys amb malalties emergents: covid, ebola, grip aviària, dengue… El creixement de la població humana i l’emergència climàtica generen canvis en les poblacions d’animals salvatges, facilitant cada cop més un contacte estret amb reservoris naturals, i finalment la globalització possibilita que les malalties esdevinguin epidèmies.
A Sitges gaudim de diversos espais amb la figura europea de màxima protecció del patrimoni natural, la “Xarxa Natura 2000”. Ho són els Colls i Miralpeix, la Riera de Ribes, el Parc del Garraf o l’espai marítim de les Costes del Garraf. Però això no vol dir que la resta del territori s’hagi d’explotar sense fre, i malauradament s’ha apostat durant molts anys per un model d’expansió humana fins als límits permesos. Per sort, és des del municipalisme on podem fer les polítiques i accions de protecció de l’entorn i la biodiversitat amb una repercussió més directa.
Un clar cas actual d’amenaça és el nou projecte de Vallcarca. Quan ja semblava que no quedaven espais per explotar, arriba un projecte internacional que pretén construir una zona residencial i comercial on ara es troba la fàbrica de ciment de Vallcarca. Es parla de hub tecnològic, però en la situació actual d’emergència climàtica i globalització desmesurada, no caldria potenciar les teleconferències i el treball a distància? Per molt tecnològic que sigui, construir un nou centre de negocis enmig del Parc del Garraf no és una proposta d’avantguarda.
També es pretén recuperar el port de Vallcarca. No sé si coneixíeu que Sitges és el municipi de la costa catalana amb més ports esportius, juntament amb Barcelona i L’Ametlla de Mar. Actualment compta amb 3 que sumen un total de 3.400 amarratges. En amarratges tampoc tenim competidor, tret de la Marina d’Empuriabrava que també resulta ser la major marina residencial del món. A més a més, tots tres ports sitgetans comparteixen una característica: a pocs metres de la bocana s’entra a les aigües protegides de la Xarxa Natura 2000. El futurible port de Vallcarca no en seria excepció, ja que l’espai és un clot sense protecció envoltat per terra i aigua. En termes de sostenibilitat, és necessari disposar de quatre ports en un tram de menys de 10km?
Si bé és evident que la cimentera ha tingut un efecte notori en el parc durant un centenari, la construcció d’un parc tecnològic amb usos residencials, port esportiu i el moviment diari de milers de persones tindrien un impacte imprevisible sobre l’entorn natural i els ecosistemes marítims i terrestres. En el projecte es parla de “sostenibilitat mediambiental”, però no deixa de tractar-se de greenwashing aplicat de forma literal, pintant els terrats dels edificis de fins a 12 pisos de color verd a la imatge del projecte. L’única oportunitat de sostenibilitat mediambiental vertadera consisteix a renaturalitzar l’espai i integrar-lo als entorns protegits del Parc del Garraf i les Costes del Garraf.
A l’hora d’aplicar polítiques de salut i de medi ambient, que ja hem vist que estan interrelacionades, cal ser valentes i tenir mirada de futur. És molt el que ens hi juguem i tots els indicadors ens adverteixen que se’ns acaba el temps.