Viure a Sitges s’ha convertit en un privilegi: en els darrers 3 anys el preu de l’habitatge de lloguer ha pujat quasi un 30%. Si a nivell català un llogater ja ha de destinar de mitjana el 51% del salari només a pagar el lloguer, aquesta xifra puja fins al 64% al nostre poble. Avui un pis de 80m2 té un valor mitjà superior als 1000€ mensuals, quantitats inassolibles per moltes famílies i gent jove que es veuen obligats a marxar fora de Sitges.

La impossibilitat d’accedir a un habitatge, qüestió que hauria de ser un dret fonamental garantit a tota la població i no un objecte de mercadeig, provoca la substitució dels veïns per gent d’alt poder adquisitiu que sí que es pot permetre el luxe de viure a Sitges. Això té com a conseqüència el deteriorament del teixit associatiu del poble, el creixement de les desigualtats i la pèrdua d’identitat com a vila.

Els preus dels lloguers van iniciar la seva pujada exponencial després de la darrera reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans del 2013, on tota la funció social de l’habitatge va quedar diluïda. Es van prendre mesures dissenyades després de que rebentés la bombolla immobiliària per poder mantenir viva l’economia especulativa basada en l’habitatge. Aquest cop, el negoci especulatiu es traslladava de l’habitatge de compra al de lloguer.

A la falta de protecció general que pateixen els llogaters a tot l’Estat, s’hi han de sumar dos factors clau que patim a Sitges i que fan que la situació s’agreugi: la pressió que exerceixen els pisos turístics, els quals han fet que molts pisos surtin temporalment o permanentment del mercat de lloguer; i el fet de que siguem un municipi amb un 0% d’habitatge públic.

Segons dades de l’Eco de Sitges, l’Ajuntament té un total de 1700 llicències atorgades d’habitatge d’ús turístic, el qual equival al 7% del total d’habitatge del poble. A aquests pisos amb llicència cal sumar-hi els més de 2000 habitatges que exerceixen com a tals de forma il·legal. D’aquesta manera, en total arribem al 22% d’habitatge de Sitges que està dedicat puntualment al turisme.

Aquestes dades ens converteixen sens dubte en el municipi català amb un problema més greu respecte l’habitatge d’ús turístic. Tot i això, aquesta pressió desmesurada no ha provocat una reacció eficient per part de l’Ajuntament. La gestió del problema no és fàcil, però la inacció d’aquest Govern és insostenible pel poble. L’aprovació al 2016 d’una moratòria que impedia donar cap nova llicència sense estar preparats per complir amb les pertinents inspeccions, ha provocat el sorgiment de tota l’activitat il·legal. Tres anys després, lluny de contenir-se, no para de multiplicar-se mentre el Govern tindrà el mèrit d’acabar la legislatura sense haver obert cap expedient sancionador a algun dels centenars de pisos turístics il·legals que estan fent negoci amb l’habitatge sense cap llicència.

L’habitatge d’ús turístic, tant el legal com l’il·legal, explota l’habitatge com una mercaderia obviant-ne la seva funció social, treu centenars de pisos del mercat de lloguer provocant una pujada de preus global i molts cops és font de problemes de convivència amb el veïnat.

Si bé el control i la reducció de les llicències d’habitatge d’ús turístic hauria de ser essencial, també ho hauria de ser l’assoliment d’un parc d’habitatge públic.

Les promocions d’habitatge de protecció oficial (HPO) a la Plana ja comencen amb mal peu: enlloc d’estar repartides en el terreny, tal i com sempre es recomana, estan totes agrupades. Ja podem imaginar en el futur un nou barri amb una clara línia divisòria entre les cases unifamiliars i pisos de luxe i l’HPO. Calen polítiques valentes que corregeixin aquest despropòsit i, a través de la junta de compensació, s’arribi a acords per la redistribució de les patilles d’HPO.

D’altra banda, avui en dia està a la mà de l’Ajuntament triar el model a seguir per la construcció d’aquests pisos d’HPO. No es poden cometre els errors del passat i seguir el mateix model dels pisos situats a l’antic camp de la Blanca Subur. Cal que els nous pisos siguin de lloguer i públics, per tal de que no només puguin ser utilitzats per cobrir les necessitats d’habitatge d’avui, sinó també per futures generacions.

Conclusió: mentre que l’accés a un habitatge digne és avui en dia la principal problemàtica de Sitges, els fets proven que hem tingut un Govern passiu, sense voluntat d’incidir en el mercat per lluitar per revertir la situació. No hem vist accions contra els pisos turístics il·legals, ni s’han pres mesures per mobilitzar els pisos buits cap al mercat de lloguer, ni s’han adquirit habitatges per crear un parc públic ni tampoc s’han promocionat models alternatius com les cooperatives d’habitatge.

El problema habitacional a Sitges és greu i és urgent la posada en marxa de polítiques valentes. Això passa per dotar-nos d’un Govern sense por amb una voluntat inequívoca de revertir aquesta situació. Perquè no ens resignem a marxar de Sitges, guanyem un poble per viure-hi!

Albert Corominas i Tarruella
19é a la llista de Guanyem Sitges i militant de la CUP

Sitges, a 25 d’abril de 2019